És la nostra història

Caldran caramels

Neus Munté regalava a Oriol Junqueras caramels per als “moments amargs” en el traspàs de la vicepresidència del govern al líder republicà. Va ser una de les imatges preses després de la fotografia que es va fer el nou govern presidit per Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat. La instantània del pati dels Tarongers mostra un executiu jove (46 anys de mitjana), d'equilibri entre CDC i ERC (set i sis consellers), en què s'ha esfumat tot rastre del pujolisme. És un gabinet d'un fortíssim perfil polític amb la principal missió de tirar endavant el mandat expressat a les urnes el 27-S. I fer-ho davant d'un Estat que l'escruta amb lupa, des del primer moment. El mandat s'albira tan apassionant com complex. I sembla clar, caldran caramels.

El cercle virtuós de la legitimitat

El nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va deixar de nou ben clar ahir el seu compromís amb el procés cap a la independència en l'acte de la seva presa de possessió del càrrec. D'entrada, va fer cas omís a les amenaces del govern espanyol i va prometre complir les seves obligacions com a president amb fidelitat al que va anomenar el “cercle virtuós de la legitimitat democràtica indiscutible”: el poble de Catalunya i la institució que el representa, el Parlament. Va centrar-se, doncs, en la pròpia legitimitat catalana i no pas en la Constitució Espanyola i el rei, i va obrir d'aquesta manera una nova i important escletxa en la desconnexió amb l'Estat. 

Ni gràcies?

“Que no ho vol fer el rei? Ja ho farem nosaltres. Gràcies, president Mas

Costa de creure que siguin tan maldestres i tan maleducats. I no pot ser fruit de res més que del nerviosisme. El rei Felip ja va fer dilluns un primer lleig al flamant president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en no rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè li comuniqués formalment la investidura. Passi. Perquè se'ns en fum, tenir o no el vistiplau del rei. Però ahir hi va tornar. El rei Felip VI ha volgut deixar clar també què pensa del president sortint, Artur Mas, en el decret de cessament que ahir va sortir publicat al BOE. I no és el que va dir. Sinó justament el que no va dir. A tots els presidents autonòmics, per dir-ho en el seu llenguatge, en els decrets de cessament els agraeix els serveis prestats justament amb aquesta frase literal: “declaro el cessament” del president “agraint-li els serveis prestats”. 

Després de la batalla

Carles Puigdemont representa el recanvi inevitable

Sobre el camp de la darrera batalla en la llarga guerra del procés nostre de cada dia han quedat dos cadàvers. El primer, el president de la Generalitat. Però menys. Artur Mas ha hagut de cedir i ha renunciat a la presidència. Però ha replicat que no se'n va, que s'aparta al seu partit, que el refarà i es refarà, i que no renuncia a tornar-se a presentar a noves eleccions perquè se sent alliberat del compromís públic de no fer-ho. El segon cadàver és el de la CUP. Però menys. Dissabte al vespre alguns dirigents de Podem i plataformes adjuntes es van afanyar a enterrar-lo: “Ara l'esquerra som nosaltres.” Criatures. 

Un discurs de futur i de compromís

Carles Puigdemont, investit des d'ahir al vespre com a cent trenta president de la Generalitat de Catalunya, va deixar ben clar des del primer moment el seu compromís total, i amb totes les conseqüències, amb el procés cap a la independència que marcarà aquesta legislatura excepcional. En un discurs clar, contundent i ple de coratge, Puigdemont no va dubtar primer de tot a demanar perdó als catalans per la manca d'acord entre els independentistes durant tres mesos, però de seguida es va comprometre amb fermesa i claredat meridiana a complir amb l'encàrrec rebut a les urnes el 27-S. 

Un gran gest i un gran acord de país

Contra tot pronòstic i deixant sorpresos propis i, sobretot, estranys, Junts pel Sí i la CUP van assolir ahir un gran acord de país que permet esquivar les eleccions i rellançar el procés independentista, encallat des de fa tres mesos en la complicada relació de forces que van deixar els resultats del 27-S. L'acord ha arribat per la gran generositat aportada per les dues parts, però, bàsicament, gràcies al pas al costat fet pel president Artur Mas. Un pas que en el seu moment havia promès de realitzar en el cas que la seva figura encallés el procés i que l'honora com a polític i com a català. Un sacrifici pel país, no exempt de “dolor personal” com el mateix Mas ha reconegut, que ha estat bàsic per desencallar una negociació enquistada. Una situació de paràlisi que havia decebut i desencantat els prop de dos milions de votants independentistes, que ahir van celebrar de valent l'acord. Una entesa de govern que cal valorar molt positivament perquè té molt en compte l'estabilitat del futur govern, sense la qual hauria estat del tot impossible avançar en el camí traçat cap al nou estat català, principal objectiu, no cal oblidar-ho, d'aquesta legislatura. Un acord que, malgrat les circumstàncies en què s'ha assolit, no té res de rocambolesc. Estem en un moment crucial per al futur de Catalunya i, sovint, les decisions importants necessiten solucions imaginatives.

L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que avui serà investit nou president de Catalunya, és, d'altra banda, un polític sòlid i molt preparat, un independentista de primera hora, convençut europeista, amb coneixement i experiència en l'administració i el territori, que no ha dubtat a fer un important servei al país acceptant el difícil repte de conduir-lo cap a la llibertat.

Veus de Podem dilueixen la consulta per acostar el PSOE

•  La valenciana Mónica Oltra avisa sobre el referèndum català que “tot és negociable en la forma i en el fons”
•  Susana Díaz avala Sánchez perquè explori l'entesa si renuncien al dret d'autodeterminació

El principal escull perquè el PSOE i Podem copiïn la recepta portuguesa del pacte d'esquerres és el compromís de Pablo Iglesias amb el dret a decidir. Després dels prolegòmens de tempteig en què Podem l'esgrimia com una “línia vermella”, ahir veus de l'entorn de Podem com ara els valencians Mónica Oltra i Joan Baldoví, de Compromís, començaven a diluir la prioritat de la consulta catalana en el cas de poder desallotjar Mariano Rajoy i instal·lar un progressista a La Moncloa. “Tot és negociable en la forma i en el fons”, advertia Oltra obertament.

L'endemà de la visita a Lisboa de Pedro Sánchez per escoltar amb accent portuguès com el primer ministre Antonio Costa ha unit les esquerres davant del triomf conservador del PSD de Passos Coelho, es va iniciar un desglaç entre el PSOE i Podem. Des de Sevilla, la presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, va fer un gir en el seu discurs i per primer cop va avalar que Sánchez explori l'aliança amb Podem, IU i alguna força més per arribar a La Moncloa. “Té tota la meva confiança i tot el meu suport per explorar un acord d'esquerres”, va concedir Díaz a Sánchez.

Però aviat va subratllar un “però” en forma de línia vermella amb la qual Sánchez no ha de transigir. “Però per asseure'ns a parlar [amb Podem] és necessari que renunciïn al dret d'autodeterminació, perquè el dret a decidir el tenim tots”, va avisar Díaz delimitant des de Sevilla el terreny de joc a Madrid. I no va voler desmentir l'estereotip de pujar a l'AVE cada cop que la disgusta el mapa de Ferraz. “A Santa Justa [estació sevillana de l'AVE que va a Madrid], hi vaig molt i agafo els trens que calgui”, avisava.

En paral·lel al primer gest de distensió des d'Andalusia, al Congrés acudia el diputat valencià Joan Baldoví i, alineant-se amb la companya de Compromís Mónica Oltra, no descartava investir Sánchez encara que no es comprometi a celebrar la consulta adduint que Podem no ho té debatut. “N'hauríem de parlar i formaria part de la discussió que hem de tenir conjuntament tots”, opinava evidenciant que és un front obert. Dit això, Baldoví va admetre que la consulta és “una manera de solucionar” un problema que “s'ha enquistat”.

En nom de la direcció de Podem, la secretària de programes i ara diputada electa Carolina Bescansa tampoc va afirmar que una eventual investidura de Sánchez impliqui que el PSOE accepti la consulta i, en canvi, sí que va citar com a “irrenunciable” que els socialistes permetin
a Podem formar quatre grups al Congrés (el català En Comú Podem, el gallec En Marea i Compromís, a més del d'Iglesias). El més rotund que va esgrimir Bescansa és que el dret a decidir figura en el programa de Podem i que Podem no oblida el seu programa. “Hem establert un compromís que en aquest país existeixi el dret a decidir. Això és el que hem posat damunt la taula, perquè hem recordat el nostre programa”, va assenyalar entre la simfonia de veus.

Ciutadans i l'aritmètica

A diferència de Portugal, on les esquerres sumen una còmoda majoria de 122 escons sobre 230, al Congrés el PSOE (90), Podem (69) i IU (2) en sumen 161 i queden encara a 15 de la majoria absoluta (176). “L'aritmètica dóna per al que dóna”, prevenia ahir Susana Díaz. Davant, a més, hi tindrien el bloc del PP (123) i Ciutadans (40), que sumen 163 i aspiren a vetar la jugada de copiar la recepta portuguesa. De fet, Albert Rivera advertia ahir que C's no votaria Sánchez ni en el supòsit que Podem retiri la consulta per pactar amb el PSOE. El primer duel es dirimirà dimecres, dia de la constitució del Congrés: no es perfila un president per a la cambra, i el PP i el PSOE hi volen situar un dels seus.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/931218-veus-de-podem-dilueixen-la-consulta-per-acostar-el-psoe.html

Quan la derrota ve de dins

El tortuós procés de decisió de la CUP sobre la investidura del president de la Generalitat i la continuïtat del mandat de les urnes per portar el país a la independència ha culminat, si res no ho evita en el temps de descompte que falta fins a la data límit de diumenge, en un bloqueig del procés que ni els més pessimistes podrien haver imaginat. La via cap a l'alliberament de Catalunya és complexa, és difícil i plena de paranys, enemics i contratemps. Però entre totes les possibilitats d'embarrancar la que menys esperaven els ciutadans que van dipositar el seu vot a les urnes el 27-S en favor del procés és la via d'aigua oberta des de dins del mateix vaixell. La incapacitat de maniobra en les negociacions ha estat evident i lluny de la responsabilitat que calia en un moment de tanta transcendència com aquest. Especialment d'una CUP que ha estat incapaç d'assumir que mai cap altre govern li acceptarà un programa social tan ambiciós, i que era incomprensible demanar la renúncia de Mas. Perquè acusar Junts pel Sí d'immobilisme pel que fa al candidat és ignorar que aquesta negociació no partia de forces igualades en escons, sinó d'una que n'ha obtingut seixanta-dos i una altra, deu.

La decepció d'aquests tres mesos costarà de ser remuntada sigui quin sigui el desenllaç final, que a hores d'ara sembla impossible que no desemboqui en eleccions. Perquè, el missatge d'incompetència i incapacitat que s'ha enviat, el rebrà una ciutadania que va posar tota la seva il·lusió i tota la seva capacitat de revolta dins de les urnes. La política és un terreny d'incerteses en el qual cal acceptar el fracàs com una possibilitat. Però decebre tot un poble és el fracàs dels que no tenen prou coratge per afrontar les contradiccions de la victòria.