L'abraçada del president Mas amb David Fernàndez, quan vaig veure-la en directe, em va fer plorar. Em va semblar una mostra d'afecte, generositat i alleujament pel resultat d'una feina ben feta. Posteriorment han donat moltes voltes sobre aquest fet, els uns i els altres, especialment la CUP, que ha volgut extrapolar sentiments i emoció a consignes de partit que si les fan doctrina els convertiran en el que no volen ser. O això em sembla, vaja.
Torno a l'abraçada i a totes les abraçades de diumenge passat. A les espurnes als ulls dels voluntaris quan els donaves les gràcies per ser-hi. Si us plau, senyors i senyores dels partits, no perdeu de vista les nostres emocions, els nostres sentiments, els nostres interessos.
Per mi, aquella abraçada va significar el retrobament de dues èpoques. Dues maneres de pensar i viure diferents es van fusionar per damunt de l'egoisme, l'enveja, la malfiança. Catalunya s'ha fet gràcies a les barreges, a la gent diversa que ens ha enriquit i donat perspectiva. I en aquesta diversitat i barreja rau la força del nostre país i per això som tolerants i curiosos, confiats i tranquils. I ara, més que mai, valents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada