Sanders anuncia que votarà Clinton per frenar Trump

L'aspirant demòcrata adverteix que el candidat republicà "seria un desastre" per als Estats Units si fos elegit president

L'aspirant a la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units Bernie Sanders ha anunciat aquest divendres que en les eleccions del 8 de novembre votarà Hillary Clinton, la seva rival a les primàries i candidata virtual dels demòcrates a la Casa Blanca. En una entrevista a la cadena MSNBC, Sanders  ha argumentat que el seu principal objectiu ara és que una persona com Donald Trump, el candidat republicà, no arribi a ser president. "Trump seria un desastre per a aquest país si fos elegit president. No necessitem algú la pedra angular del qual és la intolerància i que insulta mexicans, llatins o musulmans", ha afegit Sanders.

Quan la derrota ve de dins

El tortuós procés de decisió de la CUP sobre la investidura del president de la Generalitat i la continuïtat del mandat de les urnes per portar el país a la independència ha culminat, si res no ho evita en el temps de descompte que falta fins a la data límit de diumenge, en un bloqueig del procés que ni els més pessimistes podrien haver imaginat. La via cap a l'alliberament de Catalunya és complexa, és difícil i plena de paranys, enemics i contratemps. Però entre totes les possibilitats d'embarrancar la que menys esperaven els ciutadans que van dipositar el seu vot a les urnes el 27-S en favor del procés és la via d'aigua oberta des de dins del mateix vaixell. La incapacitat de maniobra en les negociacions ha estat evident i lluny de la responsabilitat que calia en un moment de tanta transcendència com aquest. Especialment d'una CUP que ha estat incapaç d'assumir que mai cap altre govern li acceptarà un programa social tan ambiciós, i que era incomprensible demanar la renúncia de Mas. Perquè acusar Junts pel Sí d'immobilisme pel que fa al candidat és ignorar que aquesta negociació no partia de forces igualades en escons, sinó d'una que n'ha obtingut seixanta-dos i una altra, deu.

La decepció d'aquests tres mesos costarà de ser remuntada sigui quin sigui el desenllaç final, que a hores d'ara sembla impossible que no desemboqui en eleccions. Perquè, el missatge d'incompetència i incapacitat que s'ha enviat, el rebrà una ciutadania que va posar tota la seva il·lusió i tota la seva capacitat de revolta dins de les urnes. La política és un terreny d'incerteses en el qual cal acceptar el fracàs com una possibilitat. Però decebre tot un poble és el fracàs dels que no tenen prou coratge per afrontar les contradiccions de la victòria.

Divergents i desunits

Un dels espectacles més motivadors amb què aquestes eleccions han obsequiat el públic en general és el duel entre Convergència i Unió. Més que duel, batalla campal. Una vegada més, els democratacristians han triat com a ase de les rebregades els seus exsocis. Desagraïts. Si Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Sánchez Llibre i Ramon Espadaler poden estovar alegrement els convergents, és perquè gaudeixen de bona cosa d'espais electorals gratuïts. I si en disposen, és exactament per la representació que encara mantenen al Congrés. Una representació que van obtenir pel seu pacte amb Convergència. El món és així. L'argument més pesant que addueix Unió per desqualificar Convergència és el pacte que Junts pel Sí s'escudella amb la CUP. No n'hi ha per a tant. Si n'hi ha, de pacte, serà perquè Artur Mas també el beneirà. I Mas fins fa quatre dies era la llum i el cresol del mateix Duran i d'Unió. Tan ràpid es perden les confiances? La culminació del combat de boxa va ser dimecres el cara a cara televisiu entre Duran i Francesc Homs. Afirmen els cronistes que el candidat d'Unió va guanyar per KO. No és estrany. Duran té més experiència que Matusalem, que va viure 200 anys. Però no s'hauria de confiar. El fill de profeta va morir tot just després del diluvi. El gran aiguat s'acosta. En el millor dels casos, amb qui podrà pactar a Madrid el diputat únic Duran? A partir del dia 21 Unió haurà de picar pedra de debò. Les fintes del seu líder hauran de ser com les de Scaramouche. I ni així.

Unes eleccions clau

La campanya electoral que ha començat aquesta nit conclourà amb les que, amb tota seguretat, seran les eleccions més decisives a l'Estat espanyol dels últims anys. No solament perquè els resultats portaran, previsiblement, a la desaparició del tradicional bipartidisme que hi ha hagut des de la restauració de la democràcia, sinó perquè està en qüestió el model d'estat sorgit de la Transició. El moviment sobiranista català ha somogut la política espanyola i tots els grans partits fan propostes de reformes tant en un sentit com un altre, malgrat que algunes siguin totalment recentralitzadores. Acceptar que la qüestió catalana és un problema d'Espanya és un primer pas per començar a resoldre-la. Una nova correlació de forces al Congrés espanyol potser no serà clau en aquest sentit, però sí que pot ajudar a obrir nous escenaris.

Des de Catalunya s'han aixecat aquests últims mesos algunes veus que demanaven de no participar en les eleccions espanyoles, al·legant que això no tenia sentit si el país entrava en un procés de desconnexió cap a la independència. Però és que malgrat que això pugui ser així, no es pot negar que caldrà encara negociar moltes coses amb Espanya i per això és més necessari que mai tenir molta força. Deixar tots els escons en mans dels partits unionistes seria un greu error que el país no es pot permetre. Una qüestió que caldrà que els votants sobiranistes tinguin molt en compte el proper dia 20. Per deixar ben clar també que, malgrat les dificultats que ara mateix encallen el procés independentista, la voluntat dels ciutadans és tirar-lo endavant, entre altres coses, perquè aquestes siguin les nostres últimes eleccions espanyoles.

Els partidaris de la independència augmenten un 3,8% respecte el juny

• Junts Pel Sí aconseguiria un 39,8% del vot i entre 61 i 63 escons en cas que demà es tornessin a celebrar unes eleccions al Parlament
• El baròmetre del CEO indica també que la CUP creixeria dels 10 diputats actuals a entre 14 i 16 amb uns nous comicis

Els unionistes cauen i els independentistes pugen. Si més no, així ho indica l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fet públic aquest divendres. Segons les dades difoses, un 47,8% dels catalans no volen que Catalunya esdevingui un estat independent. És un resultat lleugerament inferior al 50% registrat pel baròmetre el passat mes de juny, tot i que continua sent l'opció majoritària.

El ‘sí' a l'estat independent se situa en el 46,7%, assolint, segons el director del CEO, Jordi Argelaguet, un “empat tècnic entre les dues opcions”. Així, els partidaris de la independència han crescut un 3,8% respecte el juny. Un 90% dels votants de Junts Pel Sí i la CUP defensen l'estat independent i en la resta de formacions polítiques el ‘no' és àmpliament majoritari.

Per altra banda, l'enquesta del CEO indica que JxSí tornaria a guanyar unes eleccions al Parlament si se celebressin ara amb un 32,3% d'intenció de vot, però perdria suports respecte al 39,6% de vots que va aconseguir a les eleccions catalanes de setembre.

La CUP és el partit a qui més beneficiarien uns nous comicis, ja que creixeria dels 10 diputats actuals a entre 14 i 16 i assoliria un 11,1% del vot. C's es quedaria igual, amb un 12,4% d'intenció de vot, el PSC quart (9,8%), SíQueEsPot cinquè (9,1%) i el PP seria la sisena força (2,8%).

Les dades sorgeixen de 2.000 enquestes presencials formulades del 5 al 27 d'octubre, quan encara no s'havia constituït el Parlament i les negociacions entre JxSí i la CUP per a la investidura estaven en ple rendiment però no s'havien encallat.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/914545-els-partidaris-de-la-independencia-augmenten-un-38-respecte-el-juny.html 

Setmana clau

Aquesta setmana s'albira com a decisiva en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Les dues formacions han imposat la llei del silenci entre els seus per tal que les trobades, que s'intenten portar amb la màxima discreció possible, arribin a bon port. El paper d'Artur Mas sembla la peça més complicada d'encaixar en el puzle i per aquest motiu l'han deixat per al final de tot i han prioritzat el full de ruta. Sàvia decisió, perquè a vegades els arbres no et deixen veure el bosc. Estic convençut que aquestes converses acabaran fructificant i que totes les parts trobaran el desllorigador. A ningú li interessa que hi hagi noves eleccions catalanes al març. Seria un desastre i un cop duríssim per al procés.

I una presidència bicèfala?

Si la raó bàsica que dóna la CUP per no reinvestir Mas són les seves retallades dels últims anys; és a dir, l'acció en clau dreta-esquerra, i en canvi el valora bé en l'eix nacional pel seu paper crucial en el procés, per què no partir-ho? Que no hi hagi un sol president, sinó dos. Un per cada eix, vaja, amb la fórmula jurídica vigent (conseller en cap?) i el compromís de canviar-la si cal (potser un primer ministre?). Mas seria la cara visible a dins i a fora, motor i màxim responsable del procés, mentre que la figura de consens que vol la CUP, i que respondria al gir independentista cap a l'esquerra, seria un president executiu, amb les màximes atribucions, per dur el dia a dia del govern i aplicar un programa d'especial sensibilitat social consensuat abans. Firmen?

Tips de callar

El resultat de les eleccions de diumenge ha mostrat al món l'autèntica dimensió de l'independentisme a Catalunya. I al mateix temps, ha posat en qüestió la feina feta pel Ministeri d'Afers Exteriors per minimitzar-lo, sovint amb mètodes gens diplomàtics i amb algun escàndol d'última hora com el cas Juncker o aquesta tupinada del vot exterior. No és gens casual que, just la setmana després del 27-S, eurodiputats de diferents països de quasi tots els grups hagin alçat la veu contra la imputació d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per l'organització del 9-N. Cinc anys de procés han servit al govern espanyol per guanyar-se l'antipatia de molts, que s'han cansat de callar. Els d'ahir van ser els primers, però difícilment seran els últims.

I ens quedarem quiets?

A vegades em penso que, quan siguem del tot independents, trobarem a faltar el govern espanyol. Perquè no falla. Mai. Cada cop que al nostre país hi ha el perill, cert o inventat, que alguna cosa no surti bé, a Madrid surt algú que ens acaba esvaint els dubtes. Un dia Margallo ens diu que voltarem per l'espai sideral, un altre Wert diu que cal espanyolitzar els nostres alumnes, surt el ministre de l'Interior i ens amenaça amb “la llei del més fort” o surten alguns militars jubilats a dir-nos que ens portaran els tancs... i així anar fent. Jo estic convençut que, si diumenge vam arribar al 77% de participació i tot i això va guanyar el sí, és perquè l'Estat ens hi ha ajudat molt. Molt més del que ens pensem, i molt més del que es pensen ells mateixos. I que molta gent ha vist clar que amb un estat com l'espanyol no es pot anar gaire lluny. Ahir, el dia que un diari per a gent compromesa encara reclamava ingènuament a portada algun moviment de l'Estat, aquest, efectivament, el va fer. I ara ja sabem que el president Mas, Irene Rigau i Joana Ortega hauran de declarar com a imputats per la querella del 9-N. I que Mas ho farà justament el dia 15 d'octubre, quina casualitat, el dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Un gest brillant i tota una declaració d'intencions. No han deixat ni passar quaranta-vuit hores i la setmana vinent veurem Mas, Ortega i Rigau al jutjat declarant pels presumptes delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació d'atribucions. Per haver-nos deixat votar el 9-N! Volen més oferta de l'Estat? Volen una declaració d'intencions més clara? Entre tres i sis anys de presó i deu anys d'inhabilitació. Això és el que s'hi juguen. I nosaltres, mentrestant, discutint si aquest m'agrada o no, o si me n'agradaria més un altre. Potser que anem per feina, que ara ja no són simples declaracions. L'Estat les ha deixat clares, les seves intencions. Tot un ministre de Justícia admet que van endarrerir la imputació a Mas perquè no guanyés les eleccions, i no passa res. Ho troben normal. I jo em pregunto: i nosaltres, ens quedarem quiets?

Serà difícil

Els resultats d'aquest plebiscit en forma d'eleccions no s'han allunyat gaire ni de les previsions ni de les enquestes. Les tendències s'han confirmat. Amb algunes variacions un pèl amargues. Perquè amarg és per a l'independentisme constatar que guanya en escons però no supera amb mèrits la prova del percentatge. I més amarg encara és assumir que Ciutadans ha pujat massa. Tant, que en molts llocs del país és la segona força política i en alguns, la primera.
El gat sobiranista ha superat la prova, però s'ha deixat uns quants pèls a la gatera. No serà fàcil. Perquè, malgrat la patacada que ha patit el seu partit, Mariano Rajoy pot mantenir la intransigència. I perquè al Parlament de Catalunya la veu de l'unionisme discrepant serà forta. Per mèrits propis, Ciutadans s'ha convertit en el gran partit de l'oposició. Algú comentava ahir que s'han acabat els temps de les manifestacions i de les banderes. No. Ben al contrari. Hauran de continuar les banderes i les manifestacions. I, sobretot, haurà d'augmentar encara més la intel·ligència. Junts pel Sí és una amalgama alegre amb un únic objectiu: desconnectar de l'Estat i arribar a constituir un estat propi. Aquesta és la necessitat, perquè l'alternativa és tristíssima, però el camí apareix amb més espines de les previstes. Artur Mas, Oriol Junqueras i la tropa independent que s'ha integrat en la candidatura –encara més, la CUP– han de ser conscients de les dificultats i de les dues grans exigències que cal per superar-les: unitat i eficàcia.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/899295-sera-dificil.html

El que a mi m'hauria agradat

A mi m'hauria agradat, després de la victòria indiscutible de l'independentisme d'aquest cap de setmana, que ahir mateix, o avui com a molt estirar, els de Junts pel Sí, a banda de felicitar-se'n, haguessin anunciat que ara hi tornaran, que vist l'èxit de la fórmula electoral JxSí ara també es presentaran a les eleccions espanyoles. Seria un missatge clar que la unitat es conserva intacta. I m'hauria agradat que els de la CUP haguessin sortit a dir, ahir mateix, o avui com a molt estirar, que ja hi ha un acord i que el full de ruta es manté i no s'encallarà en noms. M'hauria agradat que tot això s'anunciés encara que tot plegat fos una mica mentida. Perquè ens hauria traslladat la sensació que això és imparable. 

Però no. Ahir ens vàrem passar el dia sentint càbales sobre si la fórmula de JxSí ha estat un èxit, sobre si el resultat legitima Mas a continuar o no i, ja hi som pel tros, sobre si ara hauríem d'acceptar una proposta sobre fer un referèndum. I tot això tenint en compte que ningú ens l'ha feta, aquesta proposta. Som collonuts. Jo només els demano, als senyors de JxSí i als de la CUP, que, si us plau, ara no facin de tertulians, que de gent que dóna idees i arguments per interpretar negativament els resultats ja en tenim farcides les tertúlies d'aquest país, incloses les de les cadenes públiques. No facin, si us plau, de tertulians. Tinguin alçada de mires i observin el que ha passat. I no ens traslladin altra vegada a episodis anteriors, a cimeres esperpèntiques que ja hem oblidat. 

No els ho perdonarem. Som 1.957.347 i la majoria silenciosa (C's, PSC, PP i UDC) s'ha quedat en 1.708.433. Facin el favor, senyors de CDC, d'ERC i de l'ANC, i deixin-se de collonades. I facin el favor, senyors de la CUP, que en aquest procés no ens sobra ningú, que diumenge no votàvem un govern sinó la independència. No ens sobra ni Mas (farem fora el president que ho ha fet possible i que el TC inhabilitarà d'aquí a res?) ni ens sobren els del sí que hi hagi a Catalunya Sí que es Pot, a Unió o al PSC. No fos cas que ens fessin falta. Facin el favor!

El 27-S, el dia que comença el futur

L'independentisme va obtenir ahir un resultat sense precedents col·locant més de setanta diputats favorables a la independència al Parlament de Catalunya. Una victòria aclaparadora acompanyada d'una dada estadística que encara la fa més gran i reveladora: la participació més alta de tots els temps en unes eleccions catalanes. El poble ha parlat, ha parlat massivament i ha parlat majoritàriament en favor de la independència d'un país que reclama una nova relació amb Espanya des de la sobirania, des del tu a tu, des de la fi de la subordinació que fa 300 anys que dura. La por no ha aturat l'esperança i gairebé dos milions de ciutadans han dit adéu a Espanya.

El poble ha complert i ara és l'hora que la política parlamentària torni a agafar el relleu i faci que aquest procés no quedi embarrancat en disputes inútils per saber qui o com s'encapçala un projecte transitori en el marc d'un procés constituent. És molt important que aquesta cohesió que s'ha mostrat fins ara continuï impertorbable. Serà determinant que les discrepàncies programàtiques entre les dues forces independentistes que no fan referència a tot allò que no és la construcció del nou estat no bloquegin un camí que té un full de ruta molt ben definit.

L'Estat no ha escoltat fins ara i no sembla que estigui disposada a fer-ho. Una prova meridiana de l'estat avançat de la desconnexió amb Espanya és el fet que els dos grans partits espanyols no són capaços ni de liderar un unionisme que a Catalunya està encapçalat per un partit espanyolista català. Aquest és l'abast del canvi de registre. Aquest és el mapa polític que tot Europa veu. El passat va acabar ahir.

La mentida argumental del no

La segona setmana de la campanya ha avançat al pas de l'esfondrament del gran castell de mentides amb què l'espanyolisme ha anat fonamentant el seu discurs de la por per evitar que la victòria independentista a les urnes, que serà indiscutible, sigui incontestable. A poc a poc, evidència a evidència, relliscada a relliscada, potineria rere potineria, s'han anat esvaint alguns dels motius de la por més preocupants. El Banc d'Espanya ha hagut de rectificar després de cometre la temeritat de difondre una falsedat com ara la possibilitat d'un ‘corralito' en el cas que Catalunya assolís la independència. La magnitud de la falsedat i l'exageració i la incertesa que provoca no només entre l'independentisme sinó entre els mateixos impositors i bancs favorables al no l'han obligat a menjar-se les seves paraules fins al desmentiment, assegurant que el tema no el preocupa ni a ell ni a ningú a Europa.

En el cas de les relliscades de Rajoy, la cosa podria resultar còmica si no fos que el president de la quarta economia de la UE demostra una ignorància i una incapacitat alarmants per afrontar entrevistes en directe. Desmuntar en menys d'un minut i mig de sengles converses en mitjans l'argument de la pèrdua de la nacionalitat europea i el perjudici per als pensionistes és una golejada en pròpia porta sense precedents que només supera l'escandalosa martingala que s'ha comès des de la UE per afavorir l'Estat espanyol amb una duplicitat de respostes en les traduccions, respectivament, a l'anglès i a l'espanyol, que vulneren tots els codis de l'ètica i demostren que les pressions espanyoles ultrapassen les ratlles vermelles de l'ètica. El 27-S, per la llibertat i contra la mentida.

Pólvora mullada

La traca electoral del Partit Popular, que fa dansar les institucions de l'Estat més que Freddie Mercury a Miquel Iceta, s'ha girat contra el mestre coeter. No es pot deixar l'art en mans de principiants. Tots els intents han acabat en misto. La llista de pífies és absoluta. El governador d'Espanya s'ha hagut d'embeinar unes declaracions en què es referia amb malícia al corralito català perquè els mercats financers exteriors li van demanar responsabilitat. El corral del veí t'afecta perquè, sovint, les seves gallines es caguen al teu abeurador. Mariano Rajoy ha hagut de reconèixer que l'Estat espanyol farà front a totes les seves responsabilitats pel que fa a les pensions i ha ensopegat amb els cordons quan li han fet veure que el dret a la ciutadania no es retira a voluntat. Antonio García-Cañizares s'ha quedat pregant sol davant la Conferència Episcopal Espanyola. I finalment, la resposta tan anhelada que l'eurodiputat Santiago Fisas va aconseguir traure a la Comissió Europea ha acabat sent un queixal corcat. L'estranya història de la versió espanyola adulterada de la resposta del president Juncker passarà a la història de la manipulació més ridícula. Aquests han estat els grans coets que el Partit Popular ha llançat contra l'independentisme català. Amb tan poca traça que els mateixos pirotècnics s'han cremat els dits. Diuen les enquestes que cada llufa ha fet pujar encara més la intenció de vot independentista. La pròxima vegada, si volen festa, que portin el pastís.

Vicent Sanchis

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/898229-polvora-mullada.html 

JUNTS HO PODEM TOT, la pel·lícula de Junts pel Sí

L'espot definitiu de Junts pel Sí

Carta a un indecís per al 27-S

Benvolgut indecís, ara que no ens escolta ningú haig de confessar-te que tinc dret de vot des del 1992. Sovint m'ha interessat més votar en consciència que no pas a cavall guanyador. Altres cops he tingut ganes de tocar una mica el botet, de portar la contrària. O el candidat no em feia el pes: no el coneixia prou, o en sabia massa coses. I, per què negar-ho, en algun cas m'he equivocat de mig a mig. No te'n riguis, estimat indecís, perquè sempre que has votat el que ha guanyat has de saber que mai no ha servit de gaire res a Catalunya, perquè sense sobirania no hi ha poder real.

Aquest cop, però, benvolgut indecís, vull ser amb els que guanyen. I vull que els que guanyin siguin prou perquè la victòria sigui inapel·lable. Sé que aquests dies estàs sotmès a pressions duríssimes. Sé que en comptes d'esvair-te els dubtes, te'n fan venir. No et vull pas pressionar massa, només fer-te una reflexió: tens prou experiència amb Espanya per saber que t'enganyen. Perquè, com a català, fins ara sempre t'han fotut. Aquesta mateixa setmana ho hem vist amb el Banc d'Espanya i amb Rajoy. Tens prou experiència, a més, per saber que Espanya sempre ha aprofitat els moments de debilitat de Catalunya per ensorrar-la.

Diu el proverbi que la primera vegada que algú t'enganya la culpa és seva, però que la segona vegada que t'enganya la culpa és teva, perquè ja estaves previngut. Creus que hem de tornar a claudicar, ara que ho tenim a tocar? Personalment, n'estic tip d'abaixar sempre el cap, de passar per l'adreçador, d'aquí caic i allà m'aixeco. El 27-S vull guanyar. Per tots els que han perdut abans que nosaltres. Per tots els que hi guanyaran, gràcies a la nostra victòria. Benvolgut indecís: no n'estàs tip, de perdre sempre? Jo, sí.

Europa: contra la por, arguments

Ara rebem les amenaces de l'Estat espanyol. Si guanyem, però, no podrà fer més que conformar-se amb el que democràticament el poble català decideixi. No és la primera vegada que passa. Quan Eslovènia va declarar la independència, diversos caps d'estat van amenaçar que mai l'admetrien a la Unió Europa. El dia següent, hi negociaven i el 2008 va arribar a presidir la institució europea.

De fet, encara que el nou Estat no entrés directament dins de la Unió Europa, la ciutadania europea per a les persones mai es perd perquè és un dret individualque no es pot suprimir. La UE no pot expulsar més de 7 milions dels seus ciutadans. És més, Catalunya podrà mantenir l'euro com a moneda sigui quina sigui la seva situació dins d'Europa, tal i com ho han fet Andorra, Mònaco o Montenegro.

En el cas que hi hagués un hipotètic procés de transició per entrar dins de la Unió Europa, Catalunya podria acollir-se sense problemes a diversos tractats de lliure circulació i comerç, com Islàndia, Noruega o Suïssa. El pragmatisme és l'essència de la política internacional i a cap estat li convé que Catalunya quedi fora de la UE, sobretot a Espanya, que perdria la principal porta cap a Europa.

Vivim en un cercle virtuós. Benvinguts a la sobirania popular de 10 magistrats presidits per un exmilitant del PP

Mentre es persegueix la gent que expressa una opinió, els grans corruptes continuen al carrer. Vivim en un país on la separació de poders és massa feble i els membres del Tribunal Constitucional estan nomenats pels partits polítics i en funció de les seves idees polítiques.

Volem viure en un país on tothom sigui de veritat igual davant la llei i on no hi hagi privilegis de cap tipus.

Volem un país on la llibertat d’expressió sigui molt àmplia i la lluita contra tota mena de corrupció sigui la primera prioritat de la justícia.

El bloc del No i el govern del PP han adoptat l’estratègia de la por amb falsedats sobre les pensions

Per què un futur Estat català podrà pagar les pensions i fins i tot millorar-les? 

Els tres motius pels quals un futur Estat català podria pagar-les són:

1) El sistema actual de pensions és un sistema de repartiment. Són els cotitzadors actuals els que paguen les pensions del moment. A Catalunya hi ha més persones treballant que a la resta de l’Estat i les cotitzacions que paguen són superiors a les de la resta de l’Estat, perquè aquí els salaris són més alts. Hi ha, per tant, més ingressos que a la resta d’Espanya per a cada pensionista que ha de cobrar la seva pensió.

2) El PP i el PSOE fan servir l’argument que els darrers anys hi ha hagut dèficit a Catalunya en el sistema de Seguretat Social. És a dir s’han pagat més prestacions que no pas ingressos per cotitzacions. Si bé això és cert, el que no diuen és que aquest dèficit representa els darrers anys entre un 5 i un 10% del dèficit total espanyol. És a dir, Catalunya, amb el 16% de la població espanyola i el 20% del seu PIB, representa en època de crisi només entre un 5 i un 10% del dèficit total del sistema de pensions espanyol.

3) Analitzar durant un període curt, o fins i tot durant només un any, el saldo del sistema de la Seguretat Social és fer trampa. Cal mirar sèries llargues per tenir una visió àmplia. No fer-ho seria com voler jutjar la vida d’una persona pel que va fer o viure durant un any de la seva vida. Oi que fer-ho així seria trampós? Aquesta és l’anàlisi que ens volen fer creure el bloc del NO. Si analitzem els darrers 17 anys de què disposem dades veurem que el saldo total del sistema de Seguretat Social a Catalunya és positiu i a Espanya és negatiu. A Catalunya hi ha un superàvit de 24.124 milions d’euros, mentre que a Espanya hi ha un saldo negatiu de 82.702 milions d’euros.