Unambiguous pro-independence stance, a new acronym and goodbye to the Pujol family: what has changed in CDC in four years

The shocks from the 2012-2016 period end with an unprecedented structure and a separation between the presidency of the Generalitat and that of the party.

The Reus exhibition center welcomed the sixteenth Convergència conference from March 23-25, 2012. A few hours before it began, Oriol Pujol was seen happily walking onstage inside the venue. "Today is my Saint's Day!", he announced to the reporters who arrived at the capital of the Baix Camp county to attend the press conference prior to the beginning of three days that ended with the inclusion of a new state as a party goal. Indeed, 71% of the 2,000 delegates who attended the conclave defended this option, and 91% said that they would vote in favor of independence in a hypothetical referendum on the nation's political future. Four years later, independence is unambiguously supported, and the Pujol family, after the string of corruption cases associated with them, has gradually vanished from the scene. These are the five aspects that have marked the evolution of the nationalist initials --CDC has become the Catalan Democratic Party by decision of the founding members of the party-- over the past four years.

Partit Demòcrata Català (PDC) : a new party in the making

Convergència has given way to the new Partit Demòcrata Català through a process of catharsis that has served to transform, in the last 48 hours, rigid structures into a flexible system that gives more power to the militants. Members will have more say in structures and their voices will be heard at all levels. At present, the basic outline of the party has been laid down but still to come is the structure and the election of those who will be the party's public faces. That will be decided on July 23 but until then, the period of transition will be closely scrutinised.

Castellà anuncia conseqüències legals i polítiques si la nova CDC no renuncia a adjectivar-se "demòcrates"

Els escindits d'Unió s'adreçaran al registre de partits perquè es pronunciï sobre si hi pot haver "confusió" entre els dos noms. Demana al Partit Demòcrata que demostri que "no hi ha hagut mala fe" ni una estratègia "premeditada" d'usurpació del nom.

"Aquest cap de setmana s'ha creuat la vella política en el nostre camí. Hem topat amb la supèrbia". Així de contundent ha estat el líder de Demòcrates, Antoni Castellà, després que  la nova Convergència hagi decidit denominar-se Partit Demòcrata de Catalunya. Els escindits d'Unió, tal com ja van avançar ahir, han anunciat que tramitaran una comunicació escrita al registre de partits perquè es pronunciï sobre si hi ha "confusió" entre el nom dels dos partits. En aquest punt, Castellà ha recordat que l'actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va haver de canviar el nom inicial de la seva candidatura a les eleccions municipals per aquest motiu: va passar de Guanyem Barcelona a Barcelona en Comú perquè ja hi havia registrat "Ganemos".

Societat Civil Catalana i les anècdotes

EMPAR MOLINER 

Està bé estimar-se, i “cuidar-se” i ser optimista i veure l’ampolla mig plena. Per això m’agrada molt la nota que han enviat els amics de Societat Civil Catalana als mitjans en què ens fan saber que valoren “molt positivament” una concentració que van convocar aquest diumenge a la plaça Sant Jaume. “L’èxit d’aquest acte —diuen— va sorprendre els mitjans nacionalistes, que no han dubtat a utilitzar la presència anecdòtica d’alguna bandera preconstitucional, que SCC ha rebutjat sempre de manera inequívoca, amb el propòsit d’embrutar el bon nom de la nostra entitat”. Embrutar? Després de la dimissió del president de l’entitat coincidint amb una querella per amenaces feixistes, no han de patir més. I de tota manera, sempre que SCC prova de convocar fidels, n’hi ha alguna, de bandera fatxa. “En tot cas -afegeixen-, diumenge es va fer evident que una part important de la societat catalana comença a estar farta del procés secessionista”. Una part. 3.500 persones. Important, segons com es miri.

És la nostra història

Caldran caramels

Neus Munté regalava a Oriol Junqueras caramels per als “moments amargs” en el traspàs de la vicepresidència del govern al líder republicà. Va ser una de les imatges preses després de la fotografia que es va fer el nou govern presidit per Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat. La instantània del pati dels Tarongers mostra un executiu jove (46 anys de mitjana), d'equilibri entre CDC i ERC (set i sis consellers), en què s'ha esfumat tot rastre del pujolisme. És un gabinet d'un fortíssim perfil polític amb la principal missió de tirar endavant el mandat expressat a les urnes el 27-S. I fer-ho davant d'un Estat que l'escruta amb lupa, des del primer moment. El mandat s'albira tan apassionant com complex. I sembla clar, caldran caramels.

El cercle virtuós de la legitimitat

El nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va deixar de nou ben clar ahir el seu compromís amb el procés cap a la independència en l'acte de la seva presa de possessió del càrrec. D'entrada, va fer cas omís a les amenaces del govern espanyol i va prometre complir les seves obligacions com a president amb fidelitat al que va anomenar el “cercle virtuós de la legitimitat democràtica indiscutible”: el poble de Catalunya i la institució que el representa, el Parlament. Va centrar-se, doncs, en la pròpia legitimitat catalana i no pas en la Constitució Espanyola i el rei, i va obrir d'aquesta manera una nova i important escletxa en la desconnexió amb l'Estat. 

Ni gràcies?

“Que no ho vol fer el rei? Ja ho farem nosaltres. Gràcies, president Mas

Costa de creure que siguin tan maldestres i tan maleducats. I no pot ser fruit de res més que del nerviosisme. El rei Felip ja va fer dilluns un primer lleig al flamant president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en no rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè li comuniqués formalment la investidura. Passi. Perquè se'ns en fum, tenir o no el vistiplau del rei. Però ahir hi va tornar. El rei Felip VI ha volgut deixar clar també què pensa del president sortint, Artur Mas, en el decret de cessament que ahir va sortir publicat al BOE. I no és el que va dir. Sinó justament el que no va dir. A tots els presidents autonòmics, per dir-ho en el seu llenguatge, en els decrets de cessament els agraeix els serveis prestats justament amb aquesta frase literal: “declaro el cessament” del president “agraint-li els serveis prestats”. 

Després de la batalla

Carles Puigdemont representa el recanvi inevitable

Sobre el camp de la darrera batalla en la llarga guerra del procés nostre de cada dia han quedat dos cadàvers. El primer, el president de la Generalitat. Però menys. Artur Mas ha hagut de cedir i ha renunciat a la presidència. Però ha replicat que no se'n va, que s'aparta al seu partit, que el refarà i es refarà, i que no renuncia a tornar-se a presentar a noves eleccions perquè se sent alliberat del compromís públic de no fer-ho. El segon cadàver és el de la CUP. Però menys. Dissabte al vespre alguns dirigents de Podem i plataformes adjuntes es van afanyar a enterrar-lo: “Ara l'esquerra som nosaltres.” Criatures. 

Un discurs de futur i de compromís

Carles Puigdemont, investit des d'ahir al vespre com a cent trenta president de la Generalitat de Catalunya, va deixar ben clar des del primer moment el seu compromís total, i amb totes les conseqüències, amb el procés cap a la independència que marcarà aquesta legislatura excepcional. En un discurs clar, contundent i ple de coratge, Puigdemont no va dubtar primer de tot a demanar perdó als catalans per la manca d'acord entre els independentistes durant tres mesos, però de seguida es va comprometre amb fermesa i claredat meridiana a complir amb l'encàrrec rebut a les urnes el 27-S. 

Un gran gest i un gran acord de país

Contra tot pronòstic i deixant sorpresos propis i, sobretot, estranys, Junts pel Sí i la CUP van assolir ahir un gran acord de país que permet esquivar les eleccions i rellançar el procés independentista, encallat des de fa tres mesos en la complicada relació de forces que van deixar els resultats del 27-S. L'acord ha arribat per la gran generositat aportada per les dues parts, però, bàsicament, gràcies al pas al costat fet pel president Artur Mas. Un pas que en el seu moment havia promès de realitzar en el cas que la seva figura encallés el procés i que l'honora com a polític i com a català. Un sacrifici pel país, no exempt de “dolor personal” com el mateix Mas ha reconegut, que ha estat bàsic per desencallar una negociació enquistada. Una situació de paràlisi que havia decebut i desencantat els prop de dos milions de votants independentistes, que ahir van celebrar de valent l'acord. Una entesa de govern que cal valorar molt positivament perquè té molt en compte l'estabilitat del futur govern, sense la qual hauria estat del tot impossible avançar en el camí traçat cap al nou estat català, principal objectiu, no cal oblidar-ho, d'aquesta legislatura. Un acord que, malgrat les circumstàncies en què s'ha assolit, no té res de rocambolesc. Estem en un moment crucial per al futur de Catalunya i, sovint, les decisions importants necessiten solucions imaginatives.

L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que avui serà investit nou president de Catalunya, és, d'altra banda, un polític sòlid i molt preparat, un independentista de primera hora, convençut europeista, amb coneixement i experiència en l'administració i el territori, que no ha dubtat a fer un important servei al país acceptant el difícil repte de conduir-lo cap a la llibertat.

Veus de Podem dilueixen la consulta per acostar el PSOE

•  La valenciana Mónica Oltra avisa sobre el referèndum català que “tot és negociable en la forma i en el fons”
•  Susana Díaz avala Sánchez perquè explori l'entesa si renuncien al dret d'autodeterminació

El principal escull perquè el PSOE i Podem copiïn la recepta portuguesa del pacte d'esquerres és el compromís de Pablo Iglesias amb el dret a decidir. Després dels prolegòmens de tempteig en què Podem l'esgrimia com una “línia vermella”, ahir veus de l'entorn de Podem com ara els valencians Mónica Oltra i Joan Baldoví, de Compromís, començaven a diluir la prioritat de la consulta catalana en el cas de poder desallotjar Mariano Rajoy i instal·lar un progressista a La Moncloa. “Tot és negociable en la forma i en el fons”, advertia Oltra obertament.

L'endemà de la visita a Lisboa de Pedro Sánchez per escoltar amb accent portuguès com el primer ministre Antonio Costa ha unit les esquerres davant del triomf conservador del PSD de Passos Coelho, es va iniciar un desglaç entre el PSOE i Podem. Des de Sevilla, la presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, va fer un gir en el seu discurs i per primer cop va avalar que Sánchez explori l'aliança amb Podem, IU i alguna força més per arribar a La Moncloa. “Té tota la meva confiança i tot el meu suport per explorar un acord d'esquerres”, va concedir Díaz a Sánchez.

Però aviat va subratllar un “però” en forma de línia vermella amb la qual Sánchez no ha de transigir. “Però per asseure'ns a parlar [amb Podem] és necessari que renunciïn al dret d'autodeterminació, perquè el dret a decidir el tenim tots”, va avisar Díaz delimitant des de Sevilla el terreny de joc a Madrid. I no va voler desmentir l'estereotip de pujar a l'AVE cada cop que la disgusta el mapa de Ferraz. “A Santa Justa [estació sevillana de l'AVE que va a Madrid], hi vaig molt i agafo els trens que calgui”, avisava.

En paral·lel al primer gest de distensió des d'Andalusia, al Congrés acudia el diputat valencià Joan Baldoví i, alineant-se amb la companya de Compromís Mónica Oltra, no descartava investir Sánchez encara que no es comprometi a celebrar la consulta adduint que Podem no ho té debatut. “N'hauríem de parlar i formaria part de la discussió que hem de tenir conjuntament tots”, opinava evidenciant que és un front obert. Dit això, Baldoví va admetre que la consulta és “una manera de solucionar” un problema que “s'ha enquistat”.

En nom de la direcció de Podem, la secretària de programes i ara diputada electa Carolina Bescansa tampoc va afirmar que una eventual investidura de Sánchez impliqui que el PSOE accepti la consulta i, en canvi, sí que va citar com a “irrenunciable” que els socialistes permetin
a Podem formar quatre grups al Congrés (el català En Comú Podem, el gallec En Marea i Compromís, a més del d'Iglesias). El més rotund que va esgrimir Bescansa és que el dret a decidir figura en el programa de Podem i que Podem no oblida el seu programa. “Hem establert un compromís que en aquest país existeixi el dret a decidir. Això és el que hem posat damunt la taula, perquè hem recordat el nostre programa”, va assenyalar entre la simfonia de veus.

Ciutadans i l'aritmètica

A diferència de Portugal, on les esquerres sumen una còmoda majoria de 122 escons sobre 230, al Congrés el PSOE (90), Podem (69) i IU (2) en sumen 161 i queden encara a 15 de la majoria absoluta (176). “L'aritmètica dóna per al que dóna”, prevenia ahir Susana Díaz. Davant, a més, hi tindrien el bloc del PP (123) i Ciutadans (40), que sumen 163 i aspiren a vetar la jugada de copiar la recepta portuguesa. De fet, Albert Rivera advertia ahir que C's no votaria Sánchez ni en el supòsit que Podem retiri la consulta per pactar amb el PSOE. El primer duel es dirimirà dimecres, dia de la constitució del Congrés: no es perfila un president per a la cambra, i el PP i el PSOE hi volen situar un dels seus.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/931218-veus-de-podem-dilueixen-la-consulta-per-acostar-el-psoe.html

Quan la derrota ve de dins

El tortuós procés de decisió de la CUP sobre la investidura del president de la Generalitat i la continuïtat del mandat de les urnes per portar el país a la independència ha culminat, si res no ho evita en el temps de descompte que falta fins a la data límit de diumenge, en un bloqueig del procés que ni els més pessimistes podrien haver imaginat. La via cap a l'alliberament de Catalunya és complexa, és difícil i plena de paranys, enemics i contratemps. Però entre totes les possibilitats d'embarrancar la que menys esperaven els ciutadans que van dipositar el seu vot a les urnes el 27-S en favor del procés és la via d'aigua oberta des de dins del mateix vaixell. La incapacitat de maniobra en les negociacions ha estat evident i lluny de la responsabilitat que calia en un moment de tanta transcendència com aquest. Especialment d'una CUP que ha estat incapaç d'assumir que mai cap altre govern li acceptarà un programa social tan ambiciós, i que era incomprensible demanar la renúncia de Mas. Perquè acusar Junts pel Sí d'immobilisme pel que fa al candidat és ignorar que aquesta negociació no partia de forces igualades en escons, sinó d'una que n'ha obtingut seixanta-dos i una altra, deu.

La decepció d'aquests tres mesos costarà de ser remuntada sigui quin sigui el desenllaç final, que a hores d'ara sembla impossible que no desemboqui en eleccions. Perquè, el missatge d'incompetència i incapacitat que s'ha enviat, el rebrà una ciutadania que va posar tota la seva il·lusió i tota la seva capacitat de revolta dins de les urnes. La política és un terreny d'incerteses en el qual cal acceptar el fracàs com una possibilitat. Però decebre tot un poble és el fracàs dels que no tenen prou coratge per afrontar les contradiccions de la victòria.

Divergents i desunits

Un dels espectacles més motivadors amb què aquestes eleccions han obsequiat el públic en general és el duel entre Convergència i Unió. Més que duel, batalla campal. Una vegada més, els democratacristians han triat com a ase de les rebregades els seus exsocis. Desagraïts. Si Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Sánchez Llibre i Ramon Espadaler poden estovar alegrement els convergents, és perquè gaudeixen de bona cosa d'espais electorals gratuïts. I si en disposen, és exactament per la representació que encara mantenen al Congrés. Una representació que van obtenir pel seu pacte amb Convergència. El món és així. L'argument més pesant que addueix Unió per desqualificar Convergència és el pacte que Junts pel Sí s'escudella amb la CUP. No n'hi ha per a tant. Si n'hi ha, de pacte, serà perquè Artur Mas també el beneirà. I Mas fins fa quatre dies era la llum i el cresol del mateix Duran i d'Unió. Tan ràpid es perden les confiances? La culminació del combat de boxa va ser dimecres el cara a cara televisiu entre Duran i Francesc Homs. Afirmen els cronistes que el candidat d'Unió va guanyar per KO. No és estrany. Duran té més experiència que Matusalem, que va viure 200 anys. Però no s'hauria de confiar. El fill de profeta va morir tot just després del diluvi. El gran aiguat s'acosta. En el millor dels casos, amb qui podrà pactar a Madrid el diputat únic Duran? A partir del dia 21 Unió haurà de picar pedra de debò. Les fintes del seu líder hauran de ser com les de Scaramouche. I ni així.

27-D

L'acord entre JxSí i la CUP serà una realitat aquest mes i tindrem un govern independentista. Avui fa tres mesos que el hàmster del procés no ha parat de rodar i ha passat per tots els estats d'ànim. Personalment, sempre m'he mostrat optimista, i els que em coneixen ho troben un pèl estrany, perquè sóc d'aquells que veig el got mig buit. D'aquells tribuneros que van al Camp Nou i que al minut u ja pateixen perquè encara no hem marcat. Però, ves per on, el procés m'ha fet canviar la percepció. Els últims anys sempre ens n'hem sortit quan semblava que anaven mal dades. Ningú no donava un duro –millor dit un euro– per l'entesa de la pregunta i la data de la consulta, i es va signar. Poca gent creia que ens atreviríem a celebrar un 9-N, i el vam fer, encara que descafeïnat. La declaració rupturista semblava una quimera, però s'ha acabat aprovant i amb una gran dosi d'ambició nacional i social. Ara passa el mateix amb l'acord entre Junts pel Sí i la CUP. Molta gent ha tirat la tovallola i dóna per fet que anirem a eleccions. Doncs jo no em penso rendir. Seré com aquell boxejador que rep cops per tot arreu i que s'aguanta dret fins a l'últim assalt en espera d'etzibar el ganxo definitiu que li doni el KO. I l'últim assalt se situa en el 27 de desembre, el dia en què la CUP ha convocat l'assemblea perquè les bases, ara sí, votin i decideixin. Perquè recordem que a Manresa es va votar, però no es va decidir. Estic convençut que del 27-D sortirà un pacte amb JxSí que facilitarà la investidura de Mas; però, el més important, anirà acompanyat d'un potent pla de xoc social i de l'estabilitat parlamentària. Alguns dirigents cupaires estan virant el transatlàntic, com s'ha pogut veure amb els articles de David Fernàndez o del regidor de Girona Lluc Salellas. Aquesta opció contrasta amb les tesis més revolucionàries d'Endavant-OSAN o Arran, els antics Maulets, que tradicionalment han tingut un paper destacat dins la CUP, però que ara, a mesura que l'organització s'ha anat fent gran, ja no són tan rellevants. En tot cas, ho reitero. Estic segur que la gent de la CUP sabrà llegir el moment i si, finalment, es rubriquen importants mesures socials, posaran la independència per davant de la revolució i donaran suport al primer govern netament independentista de la Generalitat.

Ja hi tornem a ser !!! ... Però la solució es senzilla ...

Un altra cop, i ja per enèsima vegada, el procés cap a la independència de Catalunya es troba encallat per uns polítics que, en els moments claus ens han demostrat que no estan a l’alçada  fins que la pressió popular no els posa entre l’espasa i la paret. El partidisme de Junts pel SÍ i, especialment, en aquest cas, de la CUP posa en perill la feina i les il·lusions dels darrers anys. Tot i compartir moltes de les afirmacions dels cupaires, regeneració política, corrupció, polítiques socials ... No trobo lògic que, després de les concessions fetes per Junts pel SÍ (62 escons), la CUP (10 escons) no afluixi ni negociï absolutament res, amb un NO constant i  votant, no ho podem oblidar, el mateix que PP i Ciutadans. Potser es que a la CUP i a Junts pel sÍ (no cedint en el tema Mas) tampoc els  importa gaire el procés i la independència,  i només els interessa no perdre vots, cosa que convertiria, també a la CUP, en un partit polític convencional més. A la CUP no els hi agrada el Candidat, ni les polítiques, ni la línia del procés, volen marcar la política catalana, això si, sense entrar en el govern ni prendre cap responsabilitat! ... suposo que això és la nova política! . Però la solució es senzilla! Nomes cal que els 62 diputats de Junts pel SÍ votin a favor d’Antoni Baños coma President, amb un Govern de la Generalitat composat única i exclusivament per membres de la CUP ... i tot arreglat! ... Catalunya independent, sense corrupció, sense privatitzacions, sense convergència, ni pujols, ni dreta, sense racisme, sostenible, sense euro, fora de l’Europa capitalista, amb un salari mínim de 1.400€ (el mateix que cobra un diputat de la CUP),  amb ensenyament públic de qualitat, sense retallades ... En definitiva, la Catalunya que tots em somiat i que ells faran possible, i tot això en 18 mesos! ... Ho veieu, procés desencallat! ...

SALUT i REPUBLICA

Els partidaris de la independència augmenten un 3,8% respecte el juny

• Junts Pel Sí aconseguiria un 39,8% del vot i entre 61 i 63 escons en cas que demà es tornessin a celebrar unes eleccions al Parlament
• El baròmetre del CEO indica també que la CUP creixeria dels 10 diputats actuals a entre 14 i 16 amb uns nous comicis

Els unionistes cauen i els independentistes pugen. Si més no, així ho indica l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fet públic aquest divendres. Segons les dades difoses, un 47,8% dels catalans no volen que Catalunya esdevingui un estat independent. És un resultat lleugerament inferior al 50% registrat pel baròmetre el passat mes de juny, tot i que continua sent l'opció majoritària.

El ‘sí' a l'estat independent se situa en el 46,7%, assolint, segons el director del CEO, Jordi Argelaguet, un “empat tècnic entre les dues opcions”. Així, els partidaris de la independència han crescut un 3,8% respecte el juny. Un 90% dels votants de Junts Pel Sí i la CUP defensen l'estat independent i en la resta de formacions polítiques el ‘no' és àmpliament majoritari.

Per altra banda, l'enquesta del CEO indica que JxSí tornaria a guanyar unes eleccions al Parlament si se celebressin ara amb un 32,3% d'intenció de vot, però perdria suports respecte al 39,6% de vots que va aconseguir a les eleccions catalanes de setembre.

La CUP és el partit a qui més beneficiarien uns nous comicis, ja que creixeria dels 10 diputats actuals a entre 14 i 16 i assoliria un 11,1% del vot. C's es quedaria igual, amb un 12,4% d'intenció de vot, el PSC quart (9,8%), SíQueEsPot cinquè (9,1%) i el PP seria la sisena força (2,8%).

Les dades sorgeixen de 2.000 enquestes presencials formulades del 5 al 27 d'octubre, quan encara no s'havia constituït el Parlament i les negociacions entre JxSí i la CUP per a la investidura estaven en ple rendiment però no s'havien encallat.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/914545-els-partidaris-de-la-independencia-augmenten-un-38-respecte-el-juny.html 

Astigmatisme de classe

VICENT SANCHIS

Ni les crítiques més despietades –que n'hi ha a manta– poden obviar que Artur Mas ha entès que no pot controlar tot el poder que corresponia fins ara a un president de la Generalitat. Obliguen aquest canvi, en primer lloc, el pacte electoral que van subscriure Convergència Democràtica i Esquerra Republicana. I, segonament, el mateix resultat de les eleccions. En un primer moment la distribució de responsabilitats –de poder– s'havia d'articular sobre els tres eixos polítics que integren Junts pel Sí: Convergència, Esquerra i els independents. Ara, això s'ha de forçar més, ja que, perquè hi pugui haver govern, calen els vots de la CUP. Obligat, de grat o a la força, per aquesta circumstància, Mas va fer dues propostes sòlides de cessió de poder. En primer lloc, un govern dividit per àrees, on l'econòmica, per exemple, queda sota la responsabilitat d'Esquerra Republicana. Segonament, el president en funcions va oferir una qüestió de confiança precisada en el temps: deu mesos després de la constitució del govern i la CUP va votar en contra de nou, però el seu portaveu va proclamar que no és un no “enrocat”. Antonio Baños el va justificar apel·lant a “la majoria social” que cal “continuar eixamplant”. I que no deu acceptar Artur Mas com a president. Si aquesta “majoria” és només d'esquerres, s'entén l'opció. Però si aquesta “majoria” ha de ser més majoritària, no s'entén la insistència a eixamplar-la per l'“esquerra” i a escurçar-la per “la dreta”. Astigmatisme de classe.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/914162-astigmatisme-de-classe.html

Facin, si us plau, una cimera

Facin, si us plau, una cimera. Senyor Mas, senyor Homs, senyors Rull i Turull, senyor Junqueras, senyora Rovira, senyor Sabrià, senyora Forcadell, senyor Baños, senyora Gabriel, facin, si us plau, una cimera. I hi convidin, si els sembla, Jordi Sánchez de l'ANC, Quim Torra d'Òmnium, Carles Puigdemont de l'AMI i Miquel Buch de l'ACM. Convidin a qui vulguin, que hi vingui Romeva, que hi vingui Llach, que hi vingui De Jòdar o que hi vingui Fernàndez, però facin la cimera. Ja ho sé, que de les cimeres anteriors en alguna ocasió en van sortir escaldats, però és que ara correm el risc que siguem els electors, els que en sortim escaldats. I el que no volem, nosaltres que en som espectadors, és aquest espectacle d'aquesta setmana. Veure com van rostint la icona Mas a foc lent, per alguns icona del procés, per d'altres icona de les retallades, i veure com alguns s'hi fan un tip de riure a mesura que hi hagi plens de no investidura l'endemà de proclamar l'inici del procés d'independència. Els passarem factura a tots. Facin via, si us plau, i convoquin una cimera. No ens allarguin aquesta agonia només amb l'argument aquest que “fins ara, tot ha sortit bé”, que per més que sigui cert no ens estalvia alguna situació rocambolesca. Facin via, convoquin una cimera, i no permetin que aquesta situació s'allargui fins a l'inici de la campanya electoral del 20-D. I encara menys que s'allargui fins a la data límit del 9 de gener. Si la CUP vol boicotejar el procés vetant noms, que n'assumeixin ells i tots plegats les conseqüències, però no ens ho allarguin innecessàriament. Facin, doncs, una cimera, que vostès quan volen ja en saben. Que d'una cimera en va sortir la data i la pregunta del 9-N i va anar bé. Tanquin-se i discuteixin. Ah!, però no ho facin d'amagatotis. Aquest cop diguin on són, s'hi estiguin l'estona que calgui, però quan surtin a dir el que han de dir, tant si hi ha acord com si no, ens ho han de dir tots junts. Donant la cara. I per les conseqüències no pateixin. Ja les decidirem nosaltres.

La finestra continua oberta

Entre les característiques fonamentals del procés sobiranista, al marge de la gran mobilització popular, hi ha la capacitat de posar-se d'acord en els moments més complexos i de tirar endavant quan tot sembla perdut. Aquest historial d'èxits a l'últim moment, d'acords ‘in extremis', no garanteix en absolut que la situació es repeteixi en la segona votació del ple d'investidura d'Artur Mas, que va perdre el primer assalt, com a president de la Generalitat. La posició de partida era clara. Les dues formacions independentistes que sumen la majoria absoluta per desencallar la presidència del país i de retruc la formació de govern van arribar a la cambra presoneres de les paraules dites durant la campanya. Uns, amb Mas com a candidat expressament irrenunciable. Els altres, amb la negativa radical i taxativa a donar suport a Mas.

L'aritmètica que va sortir de les urnes ha aportat la complicació afegida que fa que, si es vol que hi hagi president independentista, algun dels dos hagi de renunciar a la seva posició de partida. La situació, per tant, no és senzilla. Però és molt perillosa. Perquè compromet de manera molt seriosa la continuïtat d'un procés de desconnexió de l'Estat espanyol que ja està en marxa. Caldrà veure quines corredisses d'última hora, quines converses i quines negociacions es poden activar per evitar el que seria una mala notícia no només per a Artur Mas sinó, molt especialment, per a un país que ha donat l'empenta a la política i que ara veu com l'impuls queda frenat no pas pels bastons judicials i polítics a les rodes que són previsibles procedents de Madrid, sinó per la incapacitat d'entesa de la majoria parlamentària. Hi ha temps, encara.