Entre les característiques fonamentals del procés sobiranista, al marge de la gran mobilització popular, hi ha la capacitat de posar-se d'acord en els moments més complexos i de tirar endavant quan tot sembla perdut. Aquest historial d'èxits a l'últim moment, d'acords ‘in extremis', no garanteix en absolut que la situació es repeteixi en la segona votació del ple d'investidura d'Artur Mas, que va perdre el primer assalt, com a president de la Generalitat. La posició de partida era clara. Les dues formacions independentistes que sumen la majoria absoluta per desencallar la presidència del país i de retruc la formació de govern van arribar a la cambra presoneres de les paraules dites durant la campanya. Uns, amb Mas com a candidat expressament irrenunciable. Els altres, amb la negativa radical i taxativa a donar suport a Mas.
L'aritmètica que va sortir de les urnes ha aportat la complicació afegida que fa que, si es vol que hi hagi president independentista, algun dels dos hagi de renunciar a la seva posició de partida. La situació, per tant, no és senzilla. Però és molt perillosa. Perquè compromet de manera molt seriosa la continuïtat d'un procés de desconnexió de l'Estat espanyol que ja està en marxa. Caldrà veure quines corredisses d'última hora, quines converses i quines negociacions es poden activar per evitar el que seria una mala notícia no només per a Artur Mas sinó, molt especialment, per a un país que ha donat l'empenta a la política i que ara veu com l'impuls queda frenat no pas pels bastons judicials i polítics a les rodes que són previsibles procedents de Madrid, sinó per la incapacitat d'entesa de la majoria parlamentària. Hi ha temps, encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada