El Regne Unit sacseja Europa

La victòria del ‘Brexit' en el referèndum britànic d'aquest dijous va sacsejar ahir la Unió Europea com, segurament, cap altra decisió d'un país ho havia fet en els gairebé seixanta anys de la seva història. Una decisió presa pels ciutadans britànics en estricta democràcia i que, per tant, mereix tots els respectes, malgrat que pugui no agradar i que obri la porta a nombroses incerteses arreu del continent. Un respecte també per al primer ministre, David Cameron, que va complir la seva promesa de celebrar el referèndum, malgrat que sabia que el resultat podria ser contrari als seus desitjos. Comportaments democràtics dels quals hauria de seguir exemple la política espanyola, sempre temorosa de les decisions dels ciutadans.

Dir per després rectificar

Hi ha un exercici d'hemeroteca impossible, que és comptar les vegades que un polític ha fet una afirmació per després rectificar-la. Podríem limitar la data al 9 de novembre i els càlculs ens deixarien exhausts o esparverats. O totes dues coses. Ja una mica abans del 9N, el procés sobiranista es va instal·lar en aquest caos polític: les afirmacions estratègiques que no volen dir res, les afirmacions per només quedar bé, les afirmacions de sols burxar, i per acabar, les afirmacions que després es tiren enrere. Tot això evidencia un nul sentit pràctic i és un altre pas cap a l'enfonsament en el caos - que ja deu cobrir fins al pit - i cap a confondre encara més els favorables a la independència. om ja e di en anteriors  ocasions, un procés exemplar liderat per la societat civil pot fracasar gràcies als polítics. Un escenari ideal per a les pròximes eleccions.

Els Polítics a temps Parcial – 4 mesos ...

La veritat començo a estar cansat dels polítics a temps parcial. Aquells que ningú ha vist durant quatre anys, i de cop i volta comencen a aparèixer per tot arreu, actes públics, saludant a la gent gran, petonejant als nens i assistint a reunions i actes que fins aquell moment sempre havien delegat en tercers. Generalment, i si el candidat en qüestió ostenta actualment el poder, aquestes aparicions miraculoses van acompanyades de col·locacions de primeres pedres d’instal·lacions que fa anys que no se’n parla, nous projectes socials per ajudar a la gent, promeses d’abaixades d’impostos i d’inauguracions d’obres que casualment s’han iniciat fa 5 mesos i tot això abans d’una data assenyalada com pot ser .... mmmm, unes eleccions!

De cop i volta tenen reunions amb entitats que fa quatre anys que ignoren. Et demanen que participis en el seu programa per detectar els problemes del poble ... a però no els sabeu? ... llavors que heu estat fent aquests anys? ... i ara la meva opinió interessa?  ...

Imagineu que podrien arribar a fer si treballessin els quatre anys, treballar pensant en la gent, no en partidismes ni personalismes.

Mireu aquests dies al voltant, i ja veureu com apareixen.

Deu Salvi América, Catalunya i El Masnou

Tot Depèn d'ells

Hi ha debats tan estèrils com desgastadors. són les eleccions del 27 de setembre plebiscitàries? CDC i ERC ho veuen indiscutible, tot i que la seva manca d'acord en una candidatura conjunta les converteixen en unes eleccions més ordinàries que qualsevol altra cosa, mentre que altres forces com Unió i Iniciativa, no en volen ni sentir a parlar. La picabaralla està servida, una més. La discrepància va arribar fins a la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que, en benefici del consens (ells si) dels partits i les entitats que l'integren, es va limitar a situar eñls comicis de la tardor com un pas més en el camí cap a l'exercici d'aquest dret. L'entesa comporta renúncies. Però un cop acordaqt que les forces aniran separadament, seran els mateixos partits els únics responsables de donar sentit i caràcter a la convocatòria del 27-S, en un sentit o un altra. Sols depèn d'ells.

Tot Depèn d'ells

Hi ha debats tan estèrils com desgastadors. són les eleccions del 27 de setembre plebiscitàries? CDC i ERC ho veuen indiscutible, tot i que la seva manca d'acord en una candidatura conjunta les converteixen en unes eleccions més ordinàries que qualsevol altra cosa, mentre que altres forces com Unió i Iniciativa, no en volen ni sentir a parlar. La picabaralla està servida, una més. La discrepància va arribar fins a la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que, en benefici del consens (ells si) dels partits i les entitats que l'integren, es va limitar a situar eñls comicis de la tardor com un pas més en el camí cap a l'exercici d'aquest dret. L'entesa comporta renúncies. Però un cop acordaqt que les forces aniran separadament, seran els mateixos partits els únics responsables de donar sentit i caràcter a la convocatòria del 27-S, en un sentit o un altra. Sols depèn d'ells.

Protocandidata Hillary

No és casual que l'ariet estigui picant sobre Hillary Clinton, ara que la seva candidatura comença a passar d'un estat vaporós a prende forma. La teoria diu que els candidats que més aviat es destapen són els que reben més desgast, però la soferta Clinton ja era aspiranta presidenta abans i tot que Barack Obama, des que era primera dama, i justament per això està més que preparada per a l'erosió. avui els atacs són en forma de polèmica al voltant de correus electrònics que la protocandidata no hauria entregat convenientment. També llegim que l'oportunista pintor d'un retrat de l'expresident Bill diu ara que també va pintar-hi l'ombra del vestit blaur de Monica Lewinsky. El soroll només ha fet que començar.

Esquerdes Polítiques ...

Segurament només se'n salven ERC, la CUP i els partits unionistes. La resta han vist com el debat sobiranista esl sacsejava, esquinçava o provocava esquerdes en les parets internes. Unes fissures que s'eixamplen a mesura que s'avança en el procés. L'últim exemple, Iniciativa. Després que Raül Romeva estripés elcarnet, la direcció veu com alguns dels seus volen muntar un corrent crític. Tots discrepen de l'aposta per una Catalunya sobirana dins de l'esructura de l'Estat aprovada el cap de setmana. Mals temps per a les mitges tintes. Sinó que li ho diguin al PSC, que, després de debats, sancions i desercions, ha optat per donar llibertat de vot als seus regidors en les qüestions relacionades amb la independència. Qüestió de supervivència.

La festa del procés

El manual de psicologia de l'anomenat procés diu que les divergències i recels que es van destapar entre CiU i ERC després del 9-N, aquells que van impossibilitar una entesa electoral inicial més enllà de la data del 27-S, van desinflar l'electorat. No hi ha cap termòmetre ni criteris científics que valguin quan es tracta de mesurar l'ànim d'una majoria social. Però el que sembla provat és que l'anomenada transició nacional camina pel costerut camí de la maduresa política (avui molt poca). El conflicte ha esdevingut crònic i apunta a una resolució política lenta que requerirà altes dosis de paciència ciutadana. La societat civil és reactiva i la mobilització sembla cridada a mantenir un paper preponderant, però tot canvia. Amb la il·lusií, la resistència.

ICV Portes Obertes a la Independència

La convenció nacional d'ICV s'ha tancat sense sorpreses i les bases han acceptat la propsta de la direcció sobre la via d'un estat català lliure en una Espanya plurinacional. Els ecosocialistes continuen pensant que encara hi ha algú a l'altra banda i sembla que no han après resw de les garotades que sempre arriben des del Regne d'Espanya. Això sí, s'ha de reconèixe que han fet un petit pas endavant i que obren les pores a la independència si es demostra que el pacte amb l'Estat espanyol és inviable. Un escenari que, fa poc, era impensable dins de les files dels ecosocialistes, que rebutjaven tot allò que feia flaire de secessió. ara només cal que s'adonin d'una vegada per totes que del Govern de Madrid no es pot esperar aboslutament res.

Mas-Fernàndez

L'abraçada del president Mas amb David Fernàndez, quan vaig veure-la en directe, em va fer plorar. Em va semblar una mostra d'afecte, generositat i alleujament pel resultat d'una feina ben feta. Posteriorment han donat moltes voltes sobre aquest fet, els uns i els altres, especialment la CUP, que ha volgut extrapolar sentiments i emoció a consignes de partit que si les fan doctrina els convertiran en el que no volen ser. O això em sembla, vaja.

Torno a l'abraçada i a totes les abraçades de diumenge passat. A les espurnes als ulls dels voluntaris quan els donaves les gràcies per ser-hi. Si us plau, senyors i senyores dels partits, no perdeu de vista les nostres emocions, els nostres sentiments, els nostres interessos.

Per mi, aquella abraçada va significar el retrobament de dues èpoques. Dues maneres de pensar i viure diferents es van fusionar per damunt de l'egoisme, l'enveja, la malfiança. Catalunya s'ha fet gràcies a les barreges, a la gent diversa que ens ha enriquit i donat perspectiva. I en aquesta diversitat i barreja rau la força del nostre país i per això som tolerants i curiosos, confiats i tranquils. I ara, més que mai, valents.

Mas-Fernàndez

L'abraçada del president Mas amb David Fernàndez, quan vaig veure-la en directe, em va fer plorar. Em va semblar una mostra d'afecte, generositat i alleujament pel resultat d'una feina ben feta. Posteriorment han donat moltes voltes sobre aquest fet, els uns i els altres, especialment la CUP, que ha volgut extrapolar sentiments i emoció a consignes de partit que si les fan doctrina els convertiran en el que no volen ser. O això em sembla, vaja.

Qüestió de números

El Partit Popular afirma que tan sols un 30% dels catalans han estat d'acord amb el procés participatiu del 9N a Catalunya perquè refereix els 2.305.290 participants al total de la població de Catalunya, 7.512.982 habitants, i a més, resulta que els 1.861.753 participants que han votat sí-sí (independentistes) representen el 24,78% sobre la població total de Catalunya i un 80,76% dels votants.

Doncs bé, ara analitzem els resultats de les eleccions generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 amb el mateix criteri de percentatges. En les eleccions generals del 2011, resulta que el PP les va guanyar amb tan sols 10.830.693 vots que representaven el 23,03% sobre la població total espanyola, que llavors era de 47.021.031 habitants, i un 30.2% sobre els votants.

I en les eleccions autonòmiques del 2012, CiU va tenir 1.112.341 vots i va guanyar les eleccions amb un 14,69% sobre la població total de Catalunya, que era de 7.570.908 habitants, i un 30,68% sobre els votants.

Per tant, podem concloure que si democràticament i constitucionalment el PP va governar amb un 23,03% dels vots sobre la població total espanyola i CiU ho va fer amb un 14,69% dels vots sobre la població total de Catalunya, no veig la raó per la qual Catalunya no pugui ser independent amb el 24,78% dels vots sobre la població total de Catalunya i un 80,76% dels votants. Potser és que tenen por del resultat i ens volen confondre.

Qüestió de números

El Partit Popular afirma que tan sols un 30% dels catalans han estat d'acord amb el procés participatiu del 9N a Catalunya perquè refereix els 2.305.290 participants al total de la població de Catalunya, 7.512.982 habitants, i a més, resulta que els 1.861.753 participants que han votat sí-sí (independentistes) representen el 24,78% sobre la població total de Catalunya i un 80,76% dels votants.