Divergents i desunits

Un dels espectacles més motivadors amb què aquestes eleccions han obsequiat el públic en general és el duel entre Convergència i Unió. Més que duel, batalla campal. Una vegada més, els democratacristians han triat com a ase de les rebregades els seus exsocis. Desagraïts. Si Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Sánchez Llibre i Ramon Espadaler poden estovar alegrement els convergents, és perquè gaudeixen de bona cosa d'espais electorals gratuïts. I si en disposen, és exactament per la representació que encara mantenen al Congrés. Una representació que van obtenir pel seu pacte amb Convergència. El món és així. L'argument més pesant que addueix Unió per desqualificar Convergència és el pacte que Junts pel Sí s'escudella amb la CUP. No n'hi ha per a tant. Si n'hi ha, de pacte, serà perquè Artur Mas també el beneirà. I Mas fins fa quatre dies era la llum i el cresol del mateix Duran i d'Unió. Tan ràpid es perden les confiances? La culminació del combat de boxa va ser dimecres el cara a cara televisiu entre Duran i Francesc Homs. Afirmen els cronistes que el candidat d'Unió va guanyar per KO. No és estrany. Duran té més experiència que Matusalem, que va viure 200 anys. Però no s'hauria de confiar. El fill de profeta va morir tot just després del diluvi. El gran aiguat s'acosta. En el millor dels casos, amb qui podrà pactar a Madrid el diputat únic Duran? A partir del dia 21 Unió haurà de picar pedra de debò. Les fintes del seu líder hauran de ser com les de Scaramouche. I ni així.