Miquel Coll i Alentorn (1984 - 1988)

Miquel Coll i Alentorn va néixer a Barcelona, el 12 de maig de 1904. Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d'historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon i Serra. Fou també deixeble de Pompeu Fabra.

Director i professor de matemàtiques de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis d'Olesa de Montserrat, assessor tècnic de gerència de diverses empreses del ram cotoner (1928-1969). Professor d'història als Estudis Universitaris Catalans, a l'Escola de Bibliologia, i a la Secció de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona fins al 1977. Centrat en l'estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l'edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51), també es dedicà a desbrossar la part d'història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957). En articles i conferències tractà temes històrics, des de l'època visigòtica (sobre l'intrusisme reial en l'elecció de bisbes de Barcelona al S. VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Titular de nombrosíssims cursets i conferències de divulgació de la història de Catalunya. Col·laborador en la tasca de defensa i de redreçament de la cultura catalana, especialment en la restauració dels Estudis Universitaris Catalans i de l'Institut d'Estudis Catalans.

Va ser cofundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics i de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filials de l'IEC. També va ser Delegat de l'IEC en la seva filial Societat Catalana d'Estudis Litúrgics. President de la Secció Historicoarqueològica de l'IEC. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid.

El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern, president del consell nacional d'UDC i president honorari del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu.

Membre del Consell d'Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents Conseller Adjunt a la Presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, fou elegit president del Parlament de Catalunya.

El 1988 deixà la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i l'agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Morí a Barcelona el 15 de desembre de 1990. El Parlament de Catalunya li concedí la Medalla d'Or de la institució, a títol postum, l'any 2000.