En vista de la decisió
britànica presa en un referèndum democràtic de marxar de la Unió Europea,
aquesta organització s'enfronta a un dilema. Hi ha un corrent que aposta per un
procés prou dolorós perquè resulti exemplaritzant. El Regne Unit, afirma aquest
corrent, ha de pagar cara la separació perquè si no, si aconsegueix un acord en
el qual, a efectes pràctics, tingui tots els beneficis de la Unió però cap dels
seus inconvenients, serà una invitació que altres països, com Holanda i
Dinamarca, facin exactament el mateix recorregut.
Hi ha un segon corrent que
remarca que el problema és polític i, per tant, subjecte a negociació. Això vol
dir que les conseqüències indesitjades –sobretot les econòmiques– per a la
resta de socis de la Unió Europea es podrien minimitzar durant la negociació,
incertesa inclosa. El dilema, doncs, és aquest: s'ha de perjudicar el Regne
Unit, malgrat que això també tindrà un impacte negatiu en tota la Unió, o s'han
de minimitzar els danys i donar ales als euroescèptics? Londres està al corrent
del dilema i intentarà treure'n tot el profit.
La marxa del Regne Unit té més
derivades: Escòcia, com Irlanda del Nord, amenacen de marxar al seu torn per
poder romandre dins de la Unió. Si tal procés se substancia, serà curiós veure
com els antics detractors –espanyols, sobretot– de la secessió escocesa li
donen suport ara. I, des de Catalunya, veurem com l'eventual procés de
separació, que a nosaltres ens havia de portar instantàniament a vagar per
l'espai sideral, és molt i molt llarg. La UE és una organització pragmàtica.
Costa de creure que no busqués una solució ràpida perquè hi romangués un
territori que, al contrari d'Anglaterra, té una voluntat explícita de
quedar-s'hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada